El Pagés-Lax'n'Busto

En Joan era un pobre pagès. Ell sempre humil, ell sempre honest. Vivia amb l'hermosa Maria, i ho feia tot perquè sempre mengés. En canvi en Lluís era molt ric, a ell mai no li va faltar de res. Com si tot el que ell volgués, en dir-ho, als peus ho tingués. I és que uns tant, i altres tant poc, però tots feliços tal com són. Un dia el Lluís es va creuar amb la Maria passejant, i enamorat es va jurar pagar per ella el preu més alt. I en aquells temps va haver una guerra. En Joan jove i fort per força va marxar. En Lluís no era apte per morir. Això és una merda, tio has d'aguantar. Tot era estrany en els seus ulls. La por, l'odi, la tristor. I la Maria se'l va mirar, com si ja no pogués veure'l mai més. Llavors el Lluís va aprofitar i a la Maria va comprar, i li va dir: "Sé que m'estaves esperant, jo no t'havia oblidat, jo et puc donar tot el què vols. Tinc tot el què puguis desitjar". Agafa'm de la mà, corre i no t'ho pensis massa, que et donaré el què vols, si no ho tens en aquesta casa. Jo sé el que tu vols i tu fa temps que ho desitjaves, pensa el què faràs i com viuràs a partir d'ara. El Joan no tornarà, és el seu fi. Jo ja ho sabia. Si fos tu "sí" diria i no m'ho pensaria més. Jo et dono flors i joies, festes criats i vestits. Jo et cobriré d'or, plata, bons perfums i Weiss do Frings. I la Maria, se'l va mirar i de la mà el va agafar. Anava tot cega amb tants regals, que sense pensar-s´ho, del Joan va passar! i li va dir: "Jo en tu ja no et puc esperar, tu em fas patir i treballar. Ell tot el dia juga amb mi, bona sort que l'hagi trobat". Aquell pobre pagès sabia que anava a morir. Llavors va dir: "si em moro, tu també et mores amb mi". La va esperar a les fosques al carrer tota la nit, quan ella va sortir la va matar sense patir. Amb la mateixa arma es va fer ell un tret al cap, va caure estès a terra amb la Maria al seu costat. La conya de la història amics meus reflexioneu: No és que en Joan morís, sinó que el Lluís està de peu. I el Lluís se'ls va mirar, va ser d'aquells dies que més va plorar. Sol es trobava amb els seus calés, per molts que en tingués, massa car per ell, i es va dir: "Segur que algú m'està esperant, això ho oblido jo demà. A moltes noies puc comprar, no importa a qui hagi de trepitjar".